I cau la neu al pantà de Santa Fe

Qué hem de fer una tarde del mes de Gener, vivint vora el Montseny? Donc en el meu cas és fàcil, aprofitant que els últims dos dies ha nevat i que el Turó de l'Home està ben enblanquinat, em poso les botes, agafo el cotxe i cap un dels llocs que més pau i més tranquilitat em transmet, el Pantà de Santa Fe.


A mida que anem pujant per la carretera que va de Sant Celoni a Santa Fe, em vaig acollonint, i es que, el turó de l'home, tan emblanquinat que es veia desde casa meva no deixa veure ni un bri de neu en aquesta banda. Sort que passat el km 19, abans d'arribar a la Font de Passavets els marges de la carretera i la loma de la montanya estan ben blancs

Parquing del Restaurant l'Avet Blau
Sortim del pàrquing situat vora la oficina de turisme de Santa Fe, conegut com a Can Casades, enprenem el camí marcat amb fites taronges amb la llegenda pantà de Santa Fe. Creuem el parc de les seqüoies gegants que hi ha vora la casa i sortim directament devant de l'Hotel Santa Fe. Sembla sortit d'un llibre de princeses encantades en terres llunyanes.... 

Parc de les Seqüoies - Cas Casades
Hotel Santa Fe
Continuem pel corriol, i anem baixant de manera suau i paulatinament, el paisatge que estava acostumat a veure canvia molt ara que el veig nevat, de fet, no sembla ni el mateix camí que tantes vegades he trepitjat. Encara que el camí no es veu gaire be és molt intuitiu i no és difícil perdre's. Continuem camí fins a travessar el petit pont de fusta que salta per sobre del Torrent que baixa pel Sot dels Verns. 



Rierol del Sot dels Verns
Una petita pujada ens conduirà directament a la llera del Pantà de Santa Fe. La seva platja emblanquinada, les petjades fetes per raquetes de neu, les potes dels gossos, la riba glaçada és una imatge increible. He vist aquest mateix llac mil vegades, però mai com aquest any. 


Pantà de Santa Fe
La Fabriqueta i el pantà de Santa Fe amb el Turó Gros de fons
Passem per sobra de la presa i anem cap a la banda del Morro del Vedell, en aquesta banda, la llera del pantà no té tanta neu com a la banda contaria, fins arribar a la fabriqueta, on el gruix de neu torna a cobrir el camí, arribant a l'Estanyol i el salt d'aigua la neu torna a ser considerable, ens aturem a la plana de la Casa Lleonart on fem un ninot de neu, 

L'Estanyol





Ermitada de Montserrat: la película

Us deixo la segona entrega de l'Ovellot productions. Un petit resum en versió vídeo de la sortida per l'espai natural de Montserrat fent la visita de les ermites de les zones de Tebas i Tebaida. El vídeo ni és profesional ni té la intenció de ser-ho, és un tast de la sortida i una manera de veure el qué de la sortida.


Les ermites de Montserrat (1er capítol)

Les ermites forman part de la vida de Montserrat i de la seva história. Al llarg de les sortides realitzades pel parc natural m'adono que l'anacorisme era una realitat en aquí, el perquè, potser no es sabrà mai, però el cert és que aquí estan. Iniciem donc un capítol nou a les meves travesses per Montserrat a la recerca de les ermites i de les seves restes en algún cas.

En aquesta primera sortida anacoreta descobrirem algunes de les ermites de la zona de Tebas i Tebaida, en concret, passaré per Sant Miquel, Sant Joan, Sant Onofre, Santa Magdalena, Sant Antoni, Sant Salvador, Sant Benet, La Trinitat, Sant Dimas, La Santa Creu i Santa Anna, un total de 11 ermites del total de 13 que hi han repartides per la muntanya.

Gravat fet a Roma l'any 1572
Dades de la sortida.

Distància:    11.30km        Durada:    4h15'          Circular:      Si
Alc.màx:     1139m           Alç.mín:   670m          Dificultat:   2/5

A dos quarts de vuit em trobo amb el meu company de ruta, el Barrufet d'Eramprunyà al Mirador dels Apóstols, punt d'inici de la sortida d'avuí. És nota l'aire gélid de la onada de fred continental que tot just aquesta nit a passat per casa nostre. A dos graus sota cero anem pujant cap a la Plaça de l'Abad Oliba, em sorprés que, encara que sigui d'hora no ens hem trobat a ningú en tota la part més turística de la abadía.

Ni una ànima pel recinte de la abadía
Comencem a tirar amunt per la pista asfaltada que duu cap a la ermita de Sant Miquel, L'ambient és molt fred i cops d'aire fan que ens abriguem be les orelles, abans d'arribar a la ermita de Sant Miquel, primera fita del día, trencarem cap a la Creu de Sant Miquel. La visió de l'abadía i del recinte monàstic des d'allà sempre em reconforta. 

Creu de Sant Miquel 
Creu de Sant Miquel
Desfent el camí cap a la Creu i a poc més de cinquanta metres arribem a la Ermita de Sant Miquel, Aquesta ermita era la entrada al conjunt monàstic pel llevant dels antics pelegrins que pujaven per Collbató, i era el primer punt on es veia la basílica en tot el seu recorregut. Pel meu gust, i no em cansaré de dir-ho, és la ermita o capella més lletja de tot el conjunt eremític de la montanya. 

Ermita de Sant Miquel
Surt el sol per Sant Miquel
Continuem caminant cap a la bassa d'aigua que hi ha passat Sant Miquel i que bifurca cap a la seguent fita, les ermites de Sant Joan, Sant Onofre i Sant Jaume, tot passant primer pel Pla de les Taràntules, punt i final del Cremallera que surt de la Plaça Abad Oliba. Arribats just per sobre del Pla, una visió de la lluna plena amagant-se rera les agulles de la Miranda de Santa Magdalena ens deixa bocabadats. 

La lluna sota la miranda
El mico, l' elefant i la mómia
Sant Joan, Sant Onofre i Sant Jaume
Continuem per la pista asfaltada fins arribar als peus de la ermita de Sant Joan, un giravolt més enllà trobem les escales de pujada cap a Sant Onofre i Sant Jaume, be, de fet, el que queda de Sant Jaume, unes parets derruides i una pila amb aigua. Em faig creus com a principis del S.XIX hi havía un restaurant a la bauma de Sant Onofre, per cagar-se. 

Ermita de Sant Joan
Ermita de Sant Onofre
En tant que passem cap a Sant Onofre, dos cabirols ben xulos passejan sense cap tipus de por per devant nostre. Altius i desafiants ens miren com convidant-nos a pujar per les agulles. La veritat és que és una bestia impresionant. 


Passat Sant Onofre i les restes de Sant Jaume ens trobem amb les Escales de Jacob, engantxades a l'agulla de Santa Magdalena s'enfilen pel dret fins arribar a un pla més boscós on agafarem un corriol que duu cap a Santa Magdalena (les runes) i la Miranda de Santa Magdalena, on un altre grup de cabirols ens mira amb no massa entusiasme. Per darrera de les runes tenim una visió de la basílica privilegiada. 
Runes de Santa Margarita
El Cavall Bernat i l'escletxa dels Teixos


Sant Dimas a dalt esquerra i la basílica de fons
A la Miranda de Santa Magdalena pujem i baixem amb premura, dalt fot un vent de collons i un fred que pela, així que desfem camí i tornem cap a la zona de bosc, on agafarem el trencall per anar a buscar el cami nou a Sant Jeroni. Durant la travessa, planera i assoleiada ens trobem un skyline molt reconegut, d'esquerra a dreta trobem el cim de Sant Jeroni, el serrat i la canal del Moro, el serrat del Patriarca, el de les Onze, i el Cavall Bernat. En res ens hi trobem al Mirador de les Paparres.

Mirador de les Paparres
Cami nou de Sant Jeroni
Skyline de la regio de Tebas
Fem vía pel camí nou de Sant Jeroni fins l'encreuament amb el camí vell, deixem de banda la roca nua i un camí planer, per endinsar-nos en un paisatge diferent, anem caminant per petits boscos o be per la falda de les diferents agulles que componen el Serrat del Patriarca, fins arribar a la Canal que hi ha entre la Miranda de Sant Antoni i el Serrat de les Onze. Una pujada dura, amb vegetació frondosa i terra lliscant. En poc més de dos-cents metres trobem l'ermita de Sant Antoni. 

mirant enrera, el cami nou de Sant Jeroni
Pujant cap a Sant Antoni
Vistas desde Sant Antoni
Pared de Sant Antoni
La veritat és que les vistes desde l'ermita de Sant Antoni son increibles, no només pel fet de tenir devant el Cavall Bernat i la increible caiguda de l'Escletxa dels Teixos, és, pot ser, el sol a mitja pujada fent contrallum sobre els Flautats i el Cavall, és l'abet excels que hi ha vora les cadires de picnic, no sé, té màgia.



Desfem el camí fins arribar novament a la faldilla de l'agulla, Anem marxant entre boscos i pedra nua per un corriol planer marcat amb pintura groga, Passem sota el Cavall Bernat, pel meu parer, més atractiu vist de lluny, Passem també pel serrat de les Lluernes i les Barretines amb la Canal dels Aritjols i la seva Agulla perduda. Aneu amb compte, avuí, amb el vent bufant de valent es millor caminar baixant el centre de gravetat. 

Agulla perduda i Canal dels Aritjols
Passem el Coll de la Canal Plana i ens dirigim a la zona del Mico, la Mómia i la Trumfa, el corriol té petites variacions peró puc dir que és ben bé planer i sense cap tipus de dificultat. En un tres i no res arribem a la ermita de Sant Salvador, construida sota la Roca que duu el mateix nom i vora el Fesolet, sota la mirada impasible de la Mómia. 

Ens mira la Mómia
Ermita de Sant Salvador
El camí passa per sota de la ermita i baixa de forma serpentejant per una canal ben atapaide i força lliscant, amb terra que es desfà sota les botes. Després de cinc minuts de baixada i molts giravolts trobem la porta de Sant Benet, que ens conduirà cap a la ermita amb el mateix nom, just a sota de la Agulla del Gat i de la Prenyada. Un consell, si no fumeu maria val més que us tapeu el nas perque la flaire et fot dos osties a tres metres de la porta d'accés. 

Ermita de Sant Benet
Travessant el bosc entre la Trumfa i la momía arribem de seguida a la ermita de la Trinitat, a poc més de cinquanta metres del camí que ve de la canal del Gat anomenat camí de l'Arrel i que es pot iniciar al convent de Santa Cecilia. Aquesta petita ermita no està gaire ben conservada, no té porta i algún imbecil s'ha dedicat a pintar les parets amb grafittis força cutres. 

Ermita de la Trinitat
El Pebrot i els Flautats al fons
Baixem per un corriol fins el Pla de la Trinitat, per accedir a Sant Dimas i a la Santa Creu hem de tirar pel dret per un corriol força evident en un principi i més encabronat a mida que ens acostem a Sant Dimas. De fet, arriba un punt que un caient vertical impedeix arribar a la ermita peró si que veiem a la nostra dreta la plana de la Santa Creu, Feu servir la imaginació per trobar el corriol de baixada. 


Pla de la Santa Creu
Arribant al Pla veureu a ma esquerra un corriolet amb una barana de fusta, aquí arribarem a la entrada de Sant Dimas, però, ho sento molt, no s'hi pot accedir, aixi que mitja volta i ens acostem a la Santa Creu, d'allà tindrem una bona visió de la ermita enclastrada entre dor agulles que li fan de paret lateral. Als nostres peus, el mirador dels Apóstols. 

Ermita de Sant Dimas
Santa Creu
Ara ja anem de tornada cap a la basílica de Montserrat, anem a buscar el Pas dels Francesos que és el camí que ens hi durà, abans però el cami ens deixa vistes de la abadía increibles, com la de la Miranda de Santa Anna o be de la zona de Sant Dimas i la Santa Creu.

Abadía vista desde la Miranda de Santa Anna
Baixem les escales del pas dels francesos i en poc més de vint minuts arribem a la Plaça de l'Abad Oliba. final de la nostra sortida eremítica per la muntanya de Montserrat.

Track de la ruta
(Hardrockwalk)













La riera d'Arbucies i el Moli de la Pipa

Primera sortida del 2017, aquest any l'encetem a un municipi de la Selva, a Girona, comencem la festa caminaire a Arbúcies. Terra de bandolers, bruixes, aigua i, evidentment, d'en Xurriguera i en Faixedes.......

Dades de la sortida.

Distància:      5.90km         Temps:     1h50'        Circular:     Si
Alç.màx:       432m            Alç.mín:    334          Dificultat:   nul·la

Xuriguera i en Faixedas, icones d'Arbúcies
Encetem el camí a la zona d'aparcament que hi ha al final del Carrer de la Farga. Aconsello anar d'hora, nosaltres erem un total de cuatre cotxes i em tingut força sort per aparcar. De seguida veiem el retol i el pal indicador que marca la Riera d'Arbucies. Passem pel devant dels apartaments turístics de La Farga tot caminant vora la riera, un terra humit i amb molta molsa. 

Camí vora la riera
La riera d'Arbúcies
El camí planeja entre plataners, molsa, fulles al terra i la riera, De tant en tant, i com a curiositat, veureu pedres grans a l'aigua amb unes figures gravades, nosaltres n'hem trobat tres, una sargantana, una serp i una semblant a un colom. 

Roques amb gravat
Després de pocs metres arribem a una zona més ample on trobem la zona de picnic, taules de fusta a banda i banda de la zona de joc infantil. La part més atractiva d'aquesta zona lúdica és potser, la tirolina. Passem pel devant del Restaurant La Corbadora, realment és molt maco vist per fora. A pocs metres el primer pont de pedra. 

Platgeta de la riera
Pont de pedra
Primera linea (nens): Nora, Iván,Irene, Laia, Arantxa, Manel, Mireia, Silvia i Tamara
Segona línea (adults) Clemen, Francisco, Manel, Juli, Jose, Yolanda i Javi
Sortint del pont arribem a les runes de l'antiga Corbatera, una edificació inmensa de dos plantes i una part posterior llarguísima, amb el sostre tot esfondrat i les parets ocupades per un manglar de trepadores i falgueres. Aquest lloc de nit a de fer una miqueta de caquita. 

Antiga Corbatera
Petits salts d'aigua vora la antiga Corbatera
El tram seguent n'és ple de ponts de fusta i anem fent giravoltes a banda i banda de la riera. Un mirador de fusta ens deixa una vista del baixant d'aigua espectacular. De tant trobarem petites pujades amb esglaons de fusta. Compte, es una zona molt ombrívola i entre la molsa i la rosada heu d'anar amb compte on poseu els peus. 

Ponts de fusta
Rosada estrellada
Només queda el tram final, potser uns dos-cents metres fins arribar al Molí de les Pipes i el seu Pont Romànic. El camí es ara una pista forestal ampla i enfangada. Dos pujadetes petites i ja hi som, hem arribat al Molí de les Pipes. 


Moli de les Pipes
Travessem el restaurant per la part del darrera despres d'anar a visitar amb la canalla les gallines que hi han al corral de la vora. Només travesar ens trobem el bonic i antic pont romànic, una meravella on donarem per conclosa la nostra sortida. A la tornada fem l'apat a la zona de les tirolines, així la canalla pot jugar que ho han fet molt be. 


Pont romànic