Els gegants de Romanyà

Romanyà de la Selva és un petit nucli urbà del Baix Empordà i que depén del municipi de Santa Cristina d'Aro. Situat al bell mig de la serralada de les Gavarres es coneguda per la proliferació d'arquitectura megalítica i per ser l'últim descans de Mercé Rodoreda.

Dades de la sortida:

Distància:       6'30km              Temps:     1h45'             Circular:      SI
Alç.màx:        431m                Alç.mín:   326m              Dificultat:   1/5

Sant Esteve i ja tinc la panxa com un pare Noël. No puc menjar més i necesito que sentir l'olor de muntanya. Fa temps que volía fer la ruta megalítica de Romanyà i també conéixer els seus veins més il·lustres, unes sureres monumentals catalogades com a autentics gegants de la montanya. Així que, cap a Romanyà de la Selva.

Són tot just dos quarts de deu quan arribo al cementiri de Romanyà, punt d'inici de la sortida d'avuí. L'ambient es força fresc i no hi ha ni un ànima pels carrerons estrets d'aquest poblet. Tenía la intenció de prendre un café abans de començar, però els dos restaurants encara resten tancats. Així que, començo a caminar.

Cementiri de Romanyà
Sant Martí de Romanyà
Passem pel devant de Can Roquet (restaurant) i de l'església de Sant Martí de Romanyà i creuem la carretera GI6612. Només creuar ja veiem l'indicador de la Creu de Romanyà i del primer monolít, el Menhir de la Murtra. El camí és planer i sorrenc i, en primera instància transcorre entre petites suredes, camps de conrreu i una carretera de servei que ens durà cap al Mas Poncet.

Creu de Romanyà
Detall de la Creu: Adveniat Regnum Tuum
El camí s'endinsa en una surera, ple de arbres joves, tots sense la protecció del suro fins ben be un metre i mig d'alçada. Aquests arbres tenen la capacitat de refer la seva cuirasa amb molta facilitat i velocitat i és un dels planters d'arbres més economicament rendibles. En una clariana trobem el Menhir de la Murtra, un roc fàlic també anomenat Pedra Gentil té uns tres metres d'alçada per un metre setanta d'amplade. 

Menhir de la Murtra
Deixem les marques del GR i pujem per un corriolet que surt darrera del Menhir per anar a buscar la carretera abans esmentada. Resseguim aquest tram asfaltat fins al Mas Poncet on tumbarem a la dreta per anar a parar a la cruïlla que, primerament, ens durà a la Cista de Can Roquer i després a la resta dels megalits. Abans però ens trobem amb el Suro de les Mentides, una surera enorme i mig corcada enmig d'una plantació. Si seguiu el track no feu el ramal que surt cap a l'esquerra, vaig anar a fer una necesitat biológica i no vaig parar el GPS.....Sorry. 

Suro de les Mentides
A pocs metres del Mas Poncet entrem novament a una pista forestal, A la cruïlla tirarem cap amunt, la pista fressada que puja vers al Puig del Roquet. Arribareu de seguida a una altre cruilla. Una cadena barra el pas i a la seva esquerra, entre les sureres, puja un corriolet petit i mig amagat, encara que força evident, que ens durà a la Cista d'en Roquet. 

Mas Poncet
Cista d'en Roquet
La paraula Cista prové del mot grec κίστη que vol dir cofre, és una mena de dolmen petit emprat com a osari. Desfem el camí i tornem a la cruïlla abans esmentada, en arribar girem a l'esquerra i continuem per la pista forestal. Un trajecte d'uns dos kilómetres ens durà a la construcció megalítica més impresionant i ben conservada d'aquesta zona, el Dólmen de la Cova d'en Daina. 

Dólmen de la Cova dén Daina
Entrada al dólmen
Aquest conjunt va ser datat entre els anys 2700 i 2200 aC i va ser trobat pel professor d'história natural de Girona, Manuel Cazurro, pels voltants del 1900. Durant les feines d'investigació es van trobar puntes de fletxes de sílex, nombrosos ossos, ceràmiques, peces de collars i algunes dents. La clariana on es troba aquest conjunt també es trova envoltada de sureres. Tornem a creuar la carretera i anem seguint els indicadors de la ruta dels gegants de Romanyà. De seguida ens trobem amb un altre Cista, aquest un xic més petit que el d'en Roquet. l'anomenat Cista de la Carretera de Calonge. 

Cista de la Carretera de Calonge
Ostras¡ Hem passat d'una pista forestal ample i de sorra a un corriolet més estret, humit i ple de castanyers. però no és aquesta la única sorpresa, en pocs metres trobem tres de les sureres més impresionats d'aquesta zona.

Corriolet
Trobem en aquesta zona el Suro Xato, una alzina surera immensa pero de tronc molt curt i ample, després trobem el Suro de l'Alameda que té el privilegi d'èsser l'alzina surera més gran de Catalunya amb més de 22 metres d'alçada, una amplada de cuatre metres i mig i una capçada de més de 27 metres. I, finalment el Suro petit de la Alameda, que encara que petit, té unes dimensions sobrenaturals. 

Planol de les alzines sureres
Suro Xato
El corriol comença a pujar, i mica en mica, esdevé més ample fins arribar a la pista forestal que ens durà novament al cemetiri i la església de Romanyà. M'hagués agradat fer un café, peró, novement, els dos restaurants estaven tancats.... Que hi farem, cap a casa. 

Sant Martí de Romanyà





El camí dels monjos: De Matadepera a La Mola

El camí dels monjos és un trajecte históric que uneix les poblacions de Matadepera, Sant Quirze, Terrassa i Sant cugat del Vallés. El seu nom es deu a una llegenda que diu que els monjos i l'abat del monestir de Sant Llorenç de Munt van demanar permís al bisbe de Barcelona per establir-se en un altre indret, ja que les seves terres no eren productives i l'aillament els produía melangía.


Dades de la sortida:

Distància:    6.20km        Temps:       3h05'       Circular:        Si
Alç.màx:     1162m          Alç.min:     706m       Dificultat:     1/5

El camí dels monjos
Dissabte al matí. Després d'una nit força freda el día s'aixeca amb banc de boira ben atapeïts. Esperem que en arribar al parquin del camí dels monjos el cel s'hagi aclari una miqueta. No tenim presa per sortir, són ben bé les nou quan sortim de casa. El nostre destí es troba al municipi de Matadepera, al pàrquing que ens trobem al carrer del Moliner. Aquí comença la nostra ruta, que equival al tercer tram d'aquest camí iniciat a Sant Cugat del Vallés.

Parquing del Camí dels Monjos
Encetem el camí per un pendent ple de códols caiguts pels aiguats dels dies passats. anem pujant paral·lels al carrer del camí dels Monjos. Un cop agafem el corriol del carrer de Vista Alegre ja veiem figures que ens són ben conegudes, les agulles de Montserrat (a banda esquerra) i el Montseny envoltat de boira a banda dreta. El camí en aquest tram puja però no pica.

Vistes desde el Carrer de Vista Alegre
Cada cop el camí puja uns graus més, i el terra, otrora rogenc, passa a ser un camí empedrat amb grans esglaons que delimiten el camí. Pensar que aquest asfaltat primigeni està construït vora el Segle XII fa que pensar. En un tres i no res arribem a una cruïlla on s'uneixen el camí dels monjos de Matadepera amb el camí que porta de Castellar del Vallés. Un pi magnífic fa de pal indicador i confirma l'unió d'aquests trams. 

Camí de Matadepera i de Castellar del Vallés
La propera fita és la Roca de les Onze hores, pero abans hem de fer el tram més complicat de tota la sortida. Un camí esglaonat i molt vertical entre mig de dos roques que fa que avançar sigui un pel complicat. Estret i cobert de roques, amb un parell de passamans de fusta fa que aquests dos-cents metres ens treguin l'al·ler. Però val la pena i Nora s'ho pren com una gran aventura. Un cop salvada la distància ens trobem al Pla de la Roca de les Onze hores. 

Ja anem bé, ja
Turó de l'Esquirol i la Roca Petanta
Aprofitem que som a poc més de la meitat del camí i que ja hem passat el tram més dur per fer un glop d'aigua i veure com s'aixeca el día. Ara anirem pel bell mig d'una surera ben atapaïda, fins arribar a la propera cruïlla anem alternant zones més aviat planeres amb petites pujades esglaonades. De tant en tant, en passar per sobre dels sostres arbrats podem veure be el paisatge que ens envolta, així veiem a la dreta el Turó d'en Gurugú, els Plecs del Llibre, amb la Cova de la Codoleda a sota i el Morral de la Codoleda. 

Plec de Llibre i la Cova de la Codoleda

Ja veiem la Mola
El camí ara és força més ample i está adoquinat a trams. Anem resseguint la pared passant vora el Pi del Vent i la Foradada de Can Poble. És en aquest tram on la olor a excremets de burro és fa més evident i també on ens trobem amb més grupets que van pujant cap a la Mola. Suposo que com que són dades nadalenques la gent es dedica a col·locar pessebres en les petites escletxes que hi han a les roques.
Es a tocar

Un pesebre ben maco i modern, amb llums i tot.
Continuem planejant fins arribar a la bifurcació amb Can Pobla, En aquí podem triar diverses opcions encara que nosaltres tenim clar que tirarem pel dret, cap a la Mola. A l'alçada de l'Avenc de Can Pobla les imatges són impresionants. No només pel que fa a la Mola, sinó per l'avenc en si mateix i la panoràmica que ens ofereix del Vallés Occidental i del Bages. 

Can Pobla i l'avenc de Can Pobla
Montse....foto impresionant¡
Encetem el tram final, el que pugem per remuntar l'avenc de Can Pobla. Un meandre empedrat entre dos parets de roca i molsa. Un camí estret que em recorda la màgia que vaig sentir en caminar entre les Estunes de Banyoles. També en aquest tram la gent puja les imatges per fer el pesebre, Hem comptat fins a cuatre en un tram de poc menys de cent metres. Entrem a la zona dels Horts dels Monjos per acabar a la Roca Colom, a peus de la Mola. 

Meandre dels Horts dels Monjos
La Mola desde Roca Colom
Finalment hem arribat a la Mola de Sant Llorenç, sostre comarcal del Vallés Occidental. Fem una visita tranquila per l'interior, visitem la capella, la zona d'audiovisuals i fem un café i una fanta a l'interior del bar que hi ha a l'interior i que té unes vistes esplendides de les Feixes de Sant Llorenç i l'Avenc de la Mola. Un cop recuperades les forces, desfem el camí per tornar al cotxe.

Interior del monestir
Desde La Mola de Sant Llorenç
La Mola de Sant Llorenç









Montserrat: Ruta de les ermites de Tebas

Les ermites de Montserrat es troben ubicades en tres grans regions, Tebas, Tebaida i Tabor, en honor a les tradicions eremítiques del desert egipci.  Aquesta sortida està centrada a la regió de Tebas i finalitza a la regió de Tebaida, el canvi de regió es farà un cop travessat el torrent de Santa Anna.

Dades de la sortida:

Distància:     7.20km      Temps:      4h35'         Circular:      SI
Alç.màx:      1086m       Alç.mín:    707m          Dificultat:   3/5

A dos quarts de vuit del matí sortim de casa, la idea és arribar al monestir de Montserrat ben d'hora per poguer aparcar prop del conjunt monumental i estalviar-nos després la baixada fins als vehícles. Sent dies de festa és molt problable trobar molta gent escampada pels voltants. La avantatge és que el día s'ha aixecat força ennuvolat i arribant a Monistrol cauen gotes de pluja.

Abadía de Montserrat desde la Creu de Sant Miquel.
Anem pujant fins la plaça del Abad Oliba on trenquem per anar a buscar el camí de Sant Miquel. Són poc més de les vuit del matí i no hi ha gaire moviment per la zona. Arribant a la porta de Sant Miquel ens trobem els primers grupets carregats amb grans càmares de fotos inmortalitzant la Creu de Sant Miquel. Un petit repunt i ja hi som al trencall cap a la Creu. Desfem el camí i marxem cap a la ermita de Sant Miquel. 
Creu de Sant Miquel
Ermita de Sant Miquel
Aquesta ermita ja l'he visitat força vegades i sempre he pensat que és, potser, de les que menys m'agraden, encara que, amb el temps, li acabes agafant carinyo. Tornem al camí i un cop passat la bassa de Sant Miquel tirem a la dreta pel camí de les ermites en busca de la propera fita, el Pla de les Taràntules, punt i final del cremallera de Sant Joan. El camí hormigonat és una càrrega pels bessons, però be, anar fent. El fet de caminar entre agulles i sense sorolls ho val tot. Aquí tenim una bona visió de l'agulla del Mico, l'elefantet i la Mómia. 

1. El Mico o la Prenyada 2. L'Elefantet 3. La mómia
Després d'anar pujant una estona finalment ja veiem la estació superior del funicular de Sant Joan, aixó vol dir que ja hem arribat al Pla de les Taràntules a  972 metres d'alçada. Ara el pla és tranquil, els primers passejant no arribaran fins les deu, hora d'inici dels trajectes amb el cremallera. Seguims els indicadors de Ermita de Sant Joan i Sant Onofre, propera fita de la travessa. Des del Pla ja veiem totes dues construccions. 

El camí de les ermites
En poc més de vint minuts arribem a la ermita de Sant Joan i ens creuem amb els primers runners que venen de Sant Jeroni (creiem, vaja) Cambien l'asfalt per un llit de terra compacte amb molta pedreta que ens fa la guitza. Tot i aixó la visió cada cop més propera de les ermites ens reconforta el pas. Totes dues ermites van ser construides vora l'any mil, quan es va començar a implementar l'eremitisme a les muntanyes de Montserrat. 

Capella de Sant Joan
En poc més de dos minuts arribem als contraforts de les ermites de Sant Joan i Sant Onofre. L'ermita de Sant Joan va ser construida aprofitant una bauma, es considerava l'ermita millor orientada de totes, espaiosa i amb unes grans vistes. Aquí es retiraven alguns dels abats de l'abadía de Montserrat els últims dies de la seva existència. La ermita de Sant Onofre era contigua a la de Sant Joan i estaven comunicades per una petita finestreta. En Javi i jo donem fe que era petita. Ajupits, fregant amb l'esquena el sostre i amb els collons el terra passem a l'altre banda. 

Contraforts i pujada a Sant Joan
Ermita de Sant Joan
Pas cap a a Sant Onofre 
A l'altre banda de la finestreta (a Sant Onofre) tormen a gaudir de les vistes més espectaculars de la zona de Tebas. Una ermita molt més petita que la de Sant Joan i unes escales que pugen entre dos agulles que fan una miqueta de por. Aquestes escales, anomenades Escales de Jacob ens duran en breu a la regió de la ermita de Santa Magdalena.

Ermita de Sant Onofre
Miranda de Sant Onofre
Ups¡
Un cop pujades les escales i després de recuperar l'al·ler. ja ens trobem a la cruïlla de Santa Magdalena. Fem temps perque un grup de senderistes van baixant pel voral del camí i com que és força estret es preferible deixar baixar i pujar amb tranquilitat. No triguem gaire més de cinc minuts en arribar on, en el seu día, estava aquesta ermita. Aprofitem per fer aquí l'entrepà i veure les meravelloses vistes de la abadía i d'un grup d'escaladors que pugen per la Gorra Marinera.

Montserrat desde la Miranda
Ermita de Santa Magdalena
Panoràmica des de la Miranda de Santa Magdalena
Desfem el camí i tornem al Pla de Santa Magdalena. Un cop aquí agafem escales avall fins arribar al camí nou de Sant Jeroni. Aquesta passejada sense complicacions voreja la zona de les gorres Marinera i Frigia i permet contemplar també les agulles més reconegudes de la zona, el cavall Bernat i el cim de Sant Jeroni. Continuem fins al Mirador de les Paparres i anem a buscar el camí vell de Sant Jeroni.

Baixant cap al camí nou de Sant Jeroni
El camí nou de Sant Jeroni
Cavall Bernat
Un cop arribats a la cruïlla entre el camí vell i el camí nou de Sant Jeroni, tombem a la dreta i anem baixant vora la riera de Santa Anna fins el Pla dels Ocells. Aquí el camí es més ombrívol i més fresc. Molta gent puja a aquestes hores vers el cim més alt de Montserrat. Nosaltres ens trobem a la part final de la ruta d'avuí. Un selfie per finalitzar la sortida a la plaça de l'Abat Oliba

Ruta feta¡ Amb un parell.......de pesones¡¡¡