D'Horta a Sant Cugat pel camí de Sant Medir i el Pi d'en Xandri

Novament Collserola la talaia natural enmig de l'area metropolitana de Barcelona, un magnífic massís proper, valiós i desconegut. La idea és unir el barri barceloní d'Horta amb la vil·la de Sant Cugat o, el que és el mateix, unir el Barcelonés amb el Vallès Occidental. Per fer-ho agafarem camins i corriols que ens duran a Sant Medir i el Pi d'en Xandri finalitzant la sortida al monestir de Sant Cugat.

Dades de la sortida.

Distància:   11,50km    Temps:     3h10' (aturades)     Circular:     No
Alç.màx:    450m         Alç.mín:   133m                    Dificultat:   1/5

Dissabte el matí, el punt d'inici de la sortida d'avuí es troba a poc més de vint-i-cinc minuts de casa i, per tant, no cal que m'aixequi d'hora. A més avuí no m'acompanya la meva peque, així que em prendre la sortida d'una altre manera. Tant és així que abans de marxar he fet el café i llegit per sobre la premsa del día... En un tres i no res arribo al velódrom d'Horta, als peus del parc del laberint, deixo el cotxe a un dels pàrquings de sorra que hi ha al seus voltants i enceto carrer amunt.

Velódrom d'Horta
En un principi el camí puja per un terreny asfaltat pel carrer dels Germans Desvalls, uns metres després de passar un centre educatiu ja comencem a trepitjar terra, el camí no té perdua, sino trobem un senyal del Camí de Sant Jaume, en trobaras els del GR6 o be els senyals de la Marató de Collcerola. El camí ara, molt estret i envoltat d'arbustos i grans bardisses, puja fort i agafem alçada amb molta celeritat. Val la pena abans d'arribar al forti fer una ullada enrera per veure com s'aixeca el dia per sobre de Barcelona. 

Aixecat Barcelona, Bon dia¡
Una clariana de llum sobre el mar
El corriol comença a obrir-se amb la mateixa velocitat que jo vaig baixant la cremallera de la jaqueta per aliviar la calor. Ara tot és més clar, les arbredes es distancien i el terreny és més rocallós. En només dos kilómetres hem passat dels 133m als 450 metres d'alçada. Ara la visió sobre Barcelona ens permet veure desde Montgat i el Masnou fins passat el Morrot i el Prat de Llobregat, és a dir, tot el litoral de la ciutat comtal. Ara vaig caminant per una pista forestal ample. En aquest punt entendreu que és difícil perdre's.... 

Potser un pel massa indicat, no?
De cop i volta fem un gir de 180 graus i ....Tachan¡ deixem de banda el costat litoral de Collserola i passem a la cara nord-oriental del parc. I es nota només aixecant el cap una miqueta. Ara trobem més sureres i nogueres i el terra és més humit, amb els marges plens de molsa i petites falgueres. Un antic mur és avuí base per la molsa.

una cadira arbre o un arbre cadira?
pedra i molsa
Anem de baixada i anem veient les marques que ens dirigueixen cap a Sant Medir, però en comptes d'agafar cap al cami marcat a l'ermita agafem a banda contraria i anem a buscar el Cami de la Carena. Aquest camí és molt més estret que el primer corriol del dia i és en aquest tram on realment puc veure el desastre que ha causat les fortes ventades d'aquests últims dies, escapçant les branques o be arrencant-les de socarrel.

Arbres escapçats
Camí amb fort pendent i rocallós
Però de seguida començo a sentir gent xerrant i sorolls de les bicicletes que baixen a gran velocitat pel camí de Sant Medir. Ara ja hem trobo novament a la pista forestal, Si agafem cap a l'esquerra anirem a Sant Medir i si anem cap a la dreta cap a Sant Cugat. Així que, anem a visitar la ermita. En aquest tram he d'anar amb compte perque els ciclistes aprofitan el desnivell per fer baixades vertiginoses. Una gran clariana dona pas a la zona de la ermita de Sant Medir. 

Sant Medir: Font i plaça del Miracle
Aprofito que aquí ens trobem a mig camí de la ruta d'avuí i que a partir d'ara el camí es de baixada amb petites pujades, sobretot abans d'arribar a Can Borrell. En aquest tram sembla que la riera de Sant Medir va jugant amb mi, va creuant-se pel camí cada cop amb més cabal i m'obliga a buscar-me la vida per no fotre els peus dins del rierol. L'arribada a Can Borrell es fa abans amb el nas que no pas amb els peus. Quina oloreta a butifarra i cansalada inunda l'aire, quin gustet¡ 

Masia Restaurant de Can Borrell
Camps agrícoles vora Can Borrell
Un cop deixem enrera Can Borrell i la oloreta a teca de la bonael camí discurreix entre pinedes i marges florits de molsa. La feina és duplica, ara haig de controlar les bicis que em venen de cara amb les que em venen per darrera, un perill. A la llunyania ja s'intueix Sant Cugat, el pi de Can Xandri no ha de quedar molt lluny. Redéu¡ En una esplanada enorme trobo l'arble centenari ben apuntalat per bigues de fusta per que no caigui. És im-pre-sio-nant¡ 

Pi de Can Xandri
Ara si que la sortida està ben be finiquitada, en poc més de cinc-cents metres ja veiem les primeres cases i blocs d'edificis de Sant Cugat. Aixecant la vista destaca la torre del Monestir. És fàcil seguir el camí fins al conjunt monàstic, només hem de seguir les marques grogues del camí de Sant Jaume. El monestir també és impresionant, tant per fora, com pel seu interior. Val la pena pagar els 3'50€ (jo 1'50€ per ser familia nombrosa) per veure el calustre. 

Plaça del Monestir
Façana Principal
Interior i claustre


El Pla de Llerona (Can Rosanes), quan la memòria falla

El Pla de Llerona és troba situat a la riba del riu Congost, entre els municipis de Granollers i la Garriga. Que fa que el Pla sigui tan atractiu?

Segurament el sr. ministre Wert no vindría mai per aqui a fer un tomb. Anirem seguint una ruta anomenada Espai de la memòria històrica de l'Alt Congost, o el que és el mateix, un reducte republicà molt important durant els anys de la Guerra Civil Espanyola. Aquí trobareu refugis antiaeris, garitas de soldats i l'aerodom civil més important de la Guerra Civil, Can Rosanes.

El Pla de Llerona

Dades de la sortida.


Distància:     5,60km      Temps:     2h10' (aturades)     Circular:     Si
Alç.màx:      268m         Alç.mín:   240m                      Dificultat:   1/5

En un principi aquesta no era la ruta planificada per avuí. En teoria havia d'anar a Tavènoles (Osona), però quan hem agafat Nora i jo el cotxe per anar cap allà hem decidit girar cua, ja que la boira era molt densa i era feina difícil ni tan sols trobar el camí. Així que mitja volta i cap a casa.

Un pel complicat resseguir el camí
Be, cap a casa no, hem anat al municipi veí de Les Franqueses, al veinat de Llerona. Hem deixat el cotxe a la llera del Riu Congost, al camí de Can Pep. D'aquí es poden encetar diferents sortides. Primer hem agafat un sender asfaltat que ens encaminava cap a La Garriga resseguint la llera del Congost. aquí trobem un aguait per observar la fauna que està instalada a la zona recuperada del riu. Val a dir que els municipis que limitan amb el Congost estan fent un esforç important per recuperar el riu i la seva vida salvatge i la veritat es que ho estan fent força bé. Ara només falta ensenyar a la gent a comportar-se quan surten a la natura. 
Aguait a la llera del riu Congost
Espai Natural protegit Riberes del Congost
El camí és molt planer i durant aquest primers cinc-cents metres ens creuem amb molts ciclistes, runners i gent que, com nosaltres, aprofitem el Diumenge per anar a estirar un xicotet les cames. De seguida ens trobem amb un pal indicador que ens dona la posibilitat d'anar cap al centre de la Garriga o be agafar el desviament cap al Castell de Can Rosanes. Un cop passat un vell polígon industrial el terra asfaltat esdevé pedra, herbes i fang. A contrallum ens trobem amb el Castell de Can Rosanes, avui convertit en restaurant. 
Cap a Can Rosanes


Can Rosanes era un Mas situat vora la Garriga on als anys 30 un empresari argentí afincat a Barcelona i apasionat de la aviació es va fer construir l'aeródrom. L'any 1937 però, per necesitats del bandol republicà va ser reconvertit en aeródrom militar i es va ampliar l'espai de Can Rosanes dotant-lo de uns barracons per militars i diversos refugis antiaeris. Avuí dia s'ha convertit en un restaurant molt agradable, amb un bon menú diari de 15€ i uns patis interiors amb un estil Chill-out molt agradables. 

Castell de Can Rosanes
La reina del Castell
Ara passem per devant d'un planol informatiu que ens explica quins eren els límits del camp d'aviació i com s'enlairaven els avions republicans que van anar a defensar la costa de les terres de l'Ebre així com la ciutat de Barcelona. Un mica més enllà creuem el club de golf. Per ser un dia lleig i amb força fred les instal·lacions estaven ben plenes. Gent de totes les edats amb els pals a sobre i gaudint d'un esport a l'aire lliure. 

Jugant a veure aterrar avions
El cami és molt agradable i sembla que la temperatura ha pujat una miqueta. Hem d'anar amb compte però, per que es un camí molt transitat, ciclistes, senderistes, cotxes i tractors. Passem per devant d'una plantació de calçots i més enllà per una hípica. En un tres i no res ens trobem amb el primer refugi antiaeri. Es impresionant i l'accés fa una miqueta de por, jo no sé si entraría.... 

Amb uns calçots a les mans
Refugi antiaeri
Uns cinc-cents metres més enllà, direcció al riu novament, trobem un segon refugi, d'aquest només veiem la entrada, perque la resta del refugi està soterrat, i a més a més, tampoc podem accedir-hi, ja que es troba al bell mig d'una plantació i suposo que el pagés no li faria cap gràcia veure'ns trepitjar els seus terrenys per acostar-nos al refugi. Així que, fem una foto desde lluny i tirem carretera avall.

Qui es perdi li foto una llet
Passem ara pel veinat de Can Baldich, uns quants massos reformats, l'olor a llenya i a terra humida, tot fa pensar que el temps es va aturar a principis de segle i encara es troben pel voltant dels anys trenta. Aprofitem que hi ha una granja de vaques per anar a conèixer con viuem la gent de camp i aprofitem per donar una miqueta de palla als animals. 

Tranquilitat, sol i descans
Un cop enllestit el tema vaques, ens mengem unes galetes i uns palets de pa i anem a buscar el cotxe, Travessem novament part del petit nucli habitat i tirem pel cami de Riambau avall per anar a buscar la riba del Congost. En poc més de cinc minuts estem al cotxe i cap a casa.

Primer el burro
i després les vaques

Montserrat: Els misteris, la Santa Creu i la Santa Cova

Tornem a Montserrat, aquesta muntanya que t'omple d'espiritualitat. És posar els peus a la Plaça de la Creu i t'embolcalla un aire místic que et deixa sense alè i bocabadat. Aquest cop farem una sortida molt senzilla, de la Santa Creu a la Santa Cova i tornada pels misteris. Un plaer escultòric i un ràpid repàs a la vida de Jesús.

Dades de la sortida:

Distància:    5.8km       Temps:     3h30' (aturades)      Circular:      SI
Alç.màx:     902m         Alç.mín:   593m                     Dificultat:   2/5

De camí a la Santa Creu o Creu de Sant Miquel
Dissabte al matí, bon temps i millor temperatura¡ Ideal per quedar-nos a casa, oi? Donc no, entrepans, motxilla, botes i a conèixer un racó més de Catalunya. Avuí cap a la muntanya màgica de Montserrat. Hem quedat a les deu del matí a la estació del aéri de Montserrat a Monistrol. En aquesta ocasió m'acompanyen els meus pares i els meus tiets, a banda de Nora, evidentment. I com un clau tots hi som a l'hora acordada. Així que, agafem el cremallera i cap amunt.

La iaia Myriam, Nora i l'Ovellot al Cremallera (Monistrol)
En poc més de vint minuts ens trobem ja a la plaça del Bisbe Oliba per encetar la ruta. La veritat es que no fa gens de fred i de seguida que iniciem la marxa comencem a treure'ns les primeres peces de roba. La nostra primera fita és la Santa Creu o Creu de Sant Miquel a uns 830 metres d'alçada. Aquest primer tram de poc més d'un kilómetre i escacs es fa per un terra adoquinat molt ben parit i amb moltes imatges de la Mare de Déu i plaques commemoratives d'algún esdeveniment important. L'ombra de les alzines fa que, a vegades, vingui de gust cordar-se la jaqueta.

Dalt del Roc està la Santa Creu o Creu de Sant Miquel
La tía Piedad, Nora i la iaia Myriam de pujada
Trobem un pal indicador que ens assenyala el camí de baixada a la Santa Creu o bé continuar cap a la ermita de Sant Miquel. Nosaltres tirem cap avall. El camí continua sent prefabricat però s'ha d'anar amb comte amb els marges, fins que no s'arriba a la base de la creu no hi ha cap barana i val més que la canalla baixi de la mà. Un cop a la plaça de la creu la vista és increible. 


Arribant a la Santa Creu o Creu de Sant Miquel
Tota la familía al mirador
Desfém el camí i tornem al pal indicador, ara anirem a la ermita de Sant Miquel, a poc més de cinc minuts caminant. Pel meu gust és una estructura massa moderna si ho comparo amb la resta de ermites que m'he anat trobant a d'altres sortides montserratines, però la veritat és que, malgrat això, té el seu encant i unes vistes a Collbató increibles. A partir d'aquí el camí deixa de ser de pedra i comença el tram de terra i pedra tan típic de Montserrat. 

Ermita de Sant Miquel
Un día HD per fer fotos. Sota els peus Collbató
Un esforç més i ja ens trobem al punt més alt d'aquesta sortida, 902metres. Si girem cua veiem les agulles de Montserrat molt be i les podem identificar sense problemes. Un pal indicador ens marca dos camins. Nosaltres agafarem un que ens durà cap a les Coves de Salnitre i Collbató, una baixada de uns tres kilometres que ens fara vorejar les crestes i canals d'aquesta banda de Montserrat fins a dur-nos a la cruïlla amb el corriol que puja de Collbató i que ens portarà fins a la Santa Cova. Passarem per la coneguda com a Serra Llarga i farem ziga-zagues pel Cap de les Canals

Sant Salvador de les Espases
Això és vida, si senyor
Els "adults" gaudint abans de la pujadeta
L'últim tram d'aquest camí es més ombrivol i cobert que no pas l'anterior. Aixó fa que el terra sigui molt més humit i que els códols es desprenguin del terra quan els trepitjem, hem de fer cura de no caure i esgarrapar-nos amb les bardisses que resegeueixen el camí. En un tres i no res (45' jajajaja) arribem als peus de la Santa Cova...... monumental. 

Arribant a la Santa Cova
Nora a la entrada de la ermita de la Santa Cova
Vitrall a l'interior de la ermita.
Aprofitem a la ermita de la Santa Cova per fer un glop d'aigua ben freda d'una font i Nora aprofita també per agafar un tros de pa del tio Ricardo, que al final segur que s'ha de menjar la truita de patates i la carn arrebossada sense res perque Nora porta tot el camí agafant bocins de pa. Ara encetem el camí dels Misteris, un tram adoquinat i ornamentat amb escultures que fan referencia a la gloria, dolor i goig de Jesús. Cada imatge o escultura és d'un autor i época diferent, pero totes tenen un punt en comú, o bé la manifestacio de la Gloria de Déu, el Dolor de Jesús a la Creu i el seu calvarí i el Goig de la seva paraula.  Ara suarem la cansalada i la muntanya ens tornarà l'estona de baixada agradable que em fet. 

Misteris
Misteris
A mitja pujada el camí dels Misteris s'ha convertit en el camí del purgatori per la meva mare i la entrada a l'infern per part de la meva tieta. L'últim revolt abans d'enllaçar amb la dressera de 3/4 que baixa cap a Monistrol es fa molt dur. Però sembla que veure la estació de l'aeri i les escales que duen a la plaça del monestir les fan revifar. Un últim esforç i ja hem completat la ruta circular. 

Quin calvari de pujada
Ja son tots a dalt
Iaio Pepe, Nora, Iaia Myriam, Tio Ricardo, Tia Piedad i Avril
Ja reposats i amb l'alè restablert anem tranquilament fins a la zona de picnic del monestir, situat al Mirador dels Apostols, a la nostra dreta veiem els absides del monestir i a la nostra esquerra la serra del Cul de Portadora, Castellbell i el Vilar, Monistrol de Montserrat i el riu Llobregat. Un cop dinats anirem a veure el monestir per dintre, posarem una espelma a la Moreneta i li rendirem pleitesia acaonant la bola que duu a les mans. 

L'Ovellot amb la Moreneta
Indrets del Monestir