Resum de l'any 2014

I ja hi som, ja hem arribat a l'últim dia de l'any, i com tot en aquesta vida s'ha de fer balanç. Aquest 2014 ha estat un any molt profitós i molt ben aprofitat. És l'any que més sortides he realitzat i el millor de tot és que en la seva gran majoria m'ha acompanyat la meva princessa. Hem conegut molts indrets de la geografía catalana, hem tingut moltes vivències i hem conegut gent excepcional.

Setembre-Octubre-Novembre-Desembre
Maig-Juny-Juliol-Agost
Gener-Febrer-Març-Avril
Aquest és el recull fotogràfic d'allò que ha significat aquest any que finalitza, En aquests tres muntatges hi han aproximadament uns tres-cents cinquanta kilómetres, moltes hores, mil.lers de fotos i moltes il.lusions......

Sortida nadalenca 2014: La Vall de Núria

Ja comença a ser una tradició en les meves sortides que, com a mínim, un cop l'any encamini les meves passes a la Vall de Núria. Aquest és el segon any consecutiu que ho faig amb Nora tot just a punt de finalitzar l'any I sembla que la sort m'acompanya perque no només volem trepitjar la neu sinó que, igual que l'any passat, també cau la gran nevada aquest día.

Previsió de neu per aquest dia
(muntanya i meteo blog)
A tres quarts de deu hem arribat al pàrquing del cremallera a la estació de Queralbs, Com que el tren no sortiria fins a passats cinquanta minuts hem aprofitat per fer un tomb per la vil.la, be, de fet, hem anat a fer un café uns metres més enllà de la estació, fent temps per pujar-hi. La temperatura era agradable, dos graus i uns quants floquets de neu ens donaven la benvinguda.

Parada de Queralbs 
Al cremallera de nom Puigmal
En vint minutets hem arribat a la Vall de Núria, aquí la nevada era més intensa, encara que on més es concentrava era a la zona de pistes. Per la part del devant, la que dona al llac i a la ermita de Sant Gil, encara es veien clapes de gespa... però això ha durat poquet. Després de dinar al restaurant com a senyors de casa gran la nevada s'ha fet més notable i ha cobert la totalitat de la vall.

Moments
Al restaurant de l'Hotel, boníssim¡
I amb aquesta sortida donem per tancat l'any senderista 2014.... un any molt prolífic, amb molts llocs visitats i molts kilómetres a les cames, així que. Fins l'any que ve i feliç 2015

De la Creu de Montigalà a Sant Jeroni de la Murtra (Serralada de la Marina)

"Oh Jesús meu estimat, que en una creu afrontosa vessant vostra sang preciosa morireu per mi clavat, siau per sempre alabat"


La vall de Betlem o de Poià es troba a l'estrem sud de la Serralada de la Marina, entre els termes municipals de Badalona i Santa Coloma de Gramanet. Bressol de les primeres civilitzacions i amagatall durant la guerra Civil. una zona de contrastos que no ens deixarà indiferent.

Dades de la sortida:
Distància:     5.1km     Temps:      1h52' (aturades)       Circular:     SI
Alç.màx:      207m      Alç.mín:   123m                        Dificultat:   1/5

Som Diumenge i els carrers romanen molt tranquils, la C17 direcció Barcelona va ben buida i en un tres i no res arribem a l'inici de la nostra sortideta d'avuí, probablement l'última de l'any. Aparquem el cotxe al carrer d'Artemís, vora la Riera del Canyet a la zona de Montigalà. Sembla mentida que la circular que fem avuí transcorri a la vora de la B20, tan a prop de Barcelona i Badalona. Des de la zona d'aparcament ja veiem el nostre primer destí, la Creu de Montigalà.

La creu de Montigalà des del carrer d'Artemisa
La temperatura és força agradable, 7 graus a dos quarts de deu, creuem una planuria mig asfaltada i de seguida, en poc més de cent metres, tombem a la dreta per un corriol força ample que puja suaument cap a la Creu. A mitja pujada ens trobem amb una colla de gent gran, vestits com una confraria netejant el que sembla un antic assentament i montant dintre d'un cau un Betlem. 

Confrares netejant l'assentament
Queda clar, no? Cueva del Belén.
D'aquí al cim no queda res, Nora va caminant i saltant entre les roques i cingleres que hi ha de pujada a la creu. Un cop a dalt l'aire és molt molest i molt fred. Sort que tots dos portem més capes que una ceba i no som gaire fredolics, no obstant no ens estem gaire estona allà dalt. El temps just per fer-nos un selfie i una panoràmica desde les alçades... 

Arribant a la Creu de Montigalà
Selfie al cim
Panoràmica desde la Creu de Montigalà
Girem cua i baixem per la part de darrera de la Creu de Montigalà. Des del pla ja podem veure el camí que seguirem fins arribar a Sant Jeroni de la Murtra. Anirem seguint part d'un PR-C i corriols més estrets. És un bon indret per aprendre a ser intuitiu a l'hora d'escollir camins i a Nora aixó de fer de guia li encanta, per tant, avuí mana ella. El vent amaina i el sol a estones pica a la esquena. El camí està força concorregut per ciclistes i grupets de runners. També vam veure petjades de cavalls i vam trobar-los gairabé arribant a Sant Jeroni de la Murtra

Sota la Creu veiem Sant Jeroni de la Murtra i Ca l'Alemny
Petits corriols
Ara ja hem arribat a l'antic camí de Sant Jeroni, hem de fer cura perque els ciclistes van molt ràpids en aquest tram. Els petits corriols que hem agafat fins ara es converteixen en una pista forestal ben ampla. En un momentet arribem a la entrada del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. La entrada al recinte és poc resenyable i no semble res impresionant, peró tot canvia quan accedeixes l'interior. El claustre és fantàstic, sembla com si el temps estigués aturat al voltant del cenobi. Es respira pau i tranquilitat. 

Façana lateral del monestir i Nora amb en Roc
Sant Joan de la Murtra
Tot estava tancat a pany i clau. Pensava que no ho veuria per dintre, però un religiós que estava per allà treballant un hort proper al recinte m'ha obert les portes del claustre i ens ha deixat veure i admirar un claustre gótic meravellós. Amb el seu pati ben guarnit d'arbres i plantes, el pou i unes capelles a l'aire lliure que no amagaven res. 

Interior del Monestir
Soritnt del recinte i després d'agraïr-li al religiós la deferència per les atencions rebudes anem a buscar l'última fita del dia, l'antic mas de Ca l'Alemany. Abans però fem una parada a la font del lleó i la creu del terme, que indicava als antics vil.latans que es trobaven en terres monacals. El camí baixa suau per nosaltres i dur pels que van amb bicicleta. Ara l'escalforeta del sol ja fa que ens obrim una miqueta les jaquetes. En un plis arribem a Ca l'Alemany, be, de fet, arribem al que queda del Mas. El Safareig i el passeig de les voltes. 

Safareig i pati de les voltes
La Creu de Terme i Badalona al fons
Ca l'Alemany
Sortim del Mas per la porta principal i baixem tranquils cap a tocar de la B20 on el camí ens durà per sota de la Creu de Montigalà i finalment al cotxe. Sembla mentida que a dos passes de Badalona encara poguem trobar aquests llocs tranquils i serens. 

Cap a casa¡
Track de la ruta
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8477256








Mercat Medieval de Vic 2014

De los sos oios tan fuerte mientre lorando
Tornaua la cabeça e estaua los catando:
Vio puertas abiertas e vços sin cannados
Alcadaras uazias sim pielles e sim mantos
                           
                                         Cantar del Mio Cid

Amb aquesta idea començo a preparar la sortida d'avuí Dissabte. Fa un dia magnific, uns vuit graus i sol, meravellós per a caminar, però avuí no serà ni mar ni muntanya, avuí anem a Vic, però al Vich del segle XI, amb els seus carrers plens de Cavallers i donzelles, joglars i guerrers i ordes ingents de persones que volen gaudir d'un dels mercats medievals més grans de Catalunya.

A un quart de deu ja som a la estació de tren de Granollers-Canovelles per agafar el Rodalies (R3) que ens durà a nosaltres i un centenar de persones a Vic. No triguem més de trenta-cinc minuts en arribar i ja a la sortida de la estació ens adonem que serà un mercat multitudinari. La temperatura és de set graus però no fa gens de fred. Les nostres primeres passes per Vic ens encaminen cap a la Plaça Major tot seguint el mercat setmanal que es fa els Dissabtes. Però en poc més de cinc minuts ja estem a l'epicentre medieval.

L'olivera dels bons desitjos¡
Enfilem carrer avall, cap a la plaça de Sant Felip i el carrer dels corretgers i de seguida arribem a la Rambla del Passeig o Rambla del Carmen on un bon grup de paradetes donen color i aroma al carrer, ens trobem de tot, bodegues, forners, plantes per a fer infusions, treball de fusta, cansaladers i molta, molta gent passejant rambla avall. 

Paradetes de productes artesants
Ara anem a buscar la Plaça de Santa Eulalia, on han instal.lat el zoco àrab i també és el punt de partida de la passejada amb burros autóctons de Catalunya. Feia goig veure la cara dels més menuts a sobre dels guarans, val a dir que els animals tenien un aspecte impecable, ben nets i ben raspallats i aparentment molt dócils. Aquí també hi havia el parc d'atraccions medievals. Un carrousel que girava fent servir una manivela, un vaixell pirata empaitat per des joglars, el carretó de les titelles i un circuit per a cavallers. 

Nora muntant a Groc 
Selfie amb el ruc Patllarí
Ara marxem a la riva del riu i el pont romà, on trobarem l'espectacle de les aus rapinyaires, l'assetjament a un castell i el tir amb arc, a més a més de la zona dels oficis. En aquest punt hi anavem acompanyats per un grup de música medieval que fein bufar els flaviols i les gralles amb força, per sobre dels timbalers. Hem dinat a un lloc privilegiat, una taula vora el riu devant de l'espectacle del setge al castell i a dos passes de les aus. Tot plegat meravellós. Aixó si, dos butifarres, patates fregides i quatre croquetes de carn d'olla......18 eurazos¡¡¡ aixó si, estava boníssim i les vistes be ho valien. 

Activitats vora el riu
Després de dinar i amb la panxa ben tipa hem creuat el pont romanic fins a la Plaça de Santa Isabel i la rambla del Bisbat. Més paradetes de productes naturals s'arrengleraven un al costat de l'altre. L'aire feia olor a incens i xai a la brasa. En tombar cap a la catedral Nora es va quedar paradísima, el mateix Cavaller Sant Jordi estava allà, amb el seu ajudant. Capa vermella, cota de malla ben lluent i un casc disposat a la cadera...... Nora alucinava. 

El Cavaller de Sant Jordi, Nora, l'Ovellot i el lloctinent


Quan la muntanya es converteix en una trampa.

El municipi de Montagut i Oix és el més septentrional i montanyós de la comarca de la Garrotxa, una vil.la idílica vorejada pel riu Fluvià i diverses rieres com la d'Oix, Escaldes  i Sant Aniol. Aquesta zona és un reclam pels senderistes, no només pels que gaudeixen de la natura fent pujades cap al Bassegoda 1373) o el Comanegra (1558m) sinó també pels senderistes de caire més cultural que volen visitar les més de 30 ermites romàniques i castells medievals que hi han per les contrades.

Montagut
El problema rau en el fet que la combianció d'inestabililitat climatológica, muntanya i poca conciència del perill no són aspectes barrejables i la suma d'aquestes tres premises no acostuma a tenir un resultat positiu. Aquesta setmana, com ja sabeu, hem patit una llevantada important, amb precipitacions increibles i acumulació de bancs de boira de llarga durada. Aquesta barreja d'elements naturals s'ha endut pel devant la vida d'una companya senderista de vint anyets. 

El riu Ter al seu pas per Torelló durant la Llevantada
La noia havía sortit amb un company de feina i les seves dos filles menors d'edat a fer una excursió per la zona quan en intentar travessar un rierol la força de l'aigua l'ha dut camí avall.Les altres tres persones van aconseguir sortir de l'aigua però ella es va aneguar. Aquest xic d'irresponsabilitat, tart o d'hora, s'acaba pagant i aquesta vegada s'ha llevat la vida d'una jove. La muntanya és embruixadora, caminar vora rius, pous, penyassegats és un plaer pels sentits. Però aquesta meravella pot ser mortal quan no hi poses una miqueta de seny i sentit comú. Amb tot i això, descansa en pau, jove companya. 

25ena Matagalls-Granollers: Llevantada i aniversari

Vet aquí que el dia s'aixeca sense pluges. Es fa difícil creure quan veus els ruxats que van caure Dissabte i les previsions que hi han pel Diumenge. Però a vegades creus que hi han forces més enllà que ens protegeixen i han fet aturar aquest descabell climatológic. Avuí estem d'aniversari, la Matagalls-Granollers fa vint-i-cinc anys que rutlla pel Montseny.

Dades de la ruta:

Distància:   40.6km       Temps:     8h2'  (aturades)      Circular:    NO
Alç.màx:    1400m         Alç.mín:   235m                     Dificultat:  3/5

És un quart de cinc quan sona el despertador, No se sent soroll de pluja a l'exterior, sembla increible després dels ruxats d'ahir Dissabte. Arribo a la estació de Granollers vora tres quarts i els bussos ja estan preparats per rebrens. Unas cent cinquanta persones ja estan fent cua. Aquest any per celebrar el vint-i-cinquè aniversari s'ha modificat la ruta. Però ahir dissabte ens van enviar un correu avisant que aquest nou recorregut també s'havia modificat per les previsions metereológiques adverses.

Aquesta és la previsió per avuí Diumenge 30/11/14
L'autocar arriba a El Brull tocant les sis. Quina sorpresa quan en sortir de l'autocar retrona el cel i deixa caure un bon xàfec. Te collons la cosa¡ Tothom a treure els impermeables de la motxilla. Finalment la previsió del temps es compleix. Comencem pujant per un corriolet força ample que mica en mica es va estrenyent i la poca vegetació que hi havia deixa pas a un terra de pedra dura i esquarterada. En un principi puc anar pujant força dret però arriba un punt on la dignitat deixa pas a la seguretat i començo a pujar fent servir també les mans

Pujant cap al coll de la Pomereta
La pluja fa que aquesta pujada es compliqui, Mil.lers de petits rierols baixan pel llom de la carena i fa que pujar sigui un pel complicat pel tema de les relliscades. Els frontals no aconsegueixen enlluernar gaire perque també ens acompanyen bancs de boira dispersos. Finalment arribem al coll de la Pomereta, a uns 1250 metres d'alçada. Un cop arribats vaig equivocar-me de corriol tot seguint un grup de runners, sort que en poc més de dos-cents metres vaig adonar-me que no hi havia cap banderola de l'AEG i vaig girar cua.

Una torrentera ben carregada
Ara anem caminant per la Carena dels roures. Els temps no millora encara que la pluja ha baixat d'intensitat. També ens acompanyen bancs de boira i, de tant en tant, rebufades de vent huracanat t'empenyen de costat vers la cinglera. Tot plegat, però, és extraordinariament maco. Mirant endarrera es pot veure una filera de llumetes que van fent ziga-zagues entre els corriols pujant pel coll. Continuem la marxa, ara la pujada és molt més suau i en un tres i no res arribem a la creu de Collformic, Punt previ al primer avituallament. 

Creu de Collformic
Arrel de l'avituallament ja anirem pel camí de sempre, Agafem la pista forestal que passa per sobre del restaurant de Collformic i anem al Pla de la Calma. Però aquesta vegada el Pla de la Calma hi afegeix una nova mentida, ni es pla ni està en calma. Només vaig fer una foto a una cua d'aigua que anava directe a la riera de Collformic.... Semblava que la explicació que donava en Forrest Gump sobre els tipus de pluja que s'havía trobat a Vietnan es repetia fil perranda al Pla de la calma. Hi havia pluja intensa, moderada, plugím, de costat, del terra cap amunt i una que picava ben fort a la cara. De fet el tram del Sot del Café l'aire bufava tan fort que vaig arrencar a corre perque no aguantava el mal a que em produien les gotes a la cara. Finalment, el Bellit.... i aixó volia dir, Teca per l'estòmac i canvi de mitjons. 

Arribant al Bellit
La gent arribava ben molla
Sortim del mas i enfilem corriol amunt per mig de camins enfangats i rierols que sempre havian estat secs i que ara baixaven amb un bon pam d'aigua. No feia gens de fred i l'aire dintre dels bosc de roures havia minvat força. El serrat del Bellit és un lloc ben tranquil per caminar. Roques i roures es disputen el terreny per veure qui ocupa més espai. El camí en aquest tram és molt agrait. Anem a buscar Roca Centella, amb una alçada de mil metres és el punt més alt fins l'arribada a Granollers i pas previ a la baixada cap a Canoves i Samalús. 

Pel Sot de la Figuerassa
Tarteres i al fons el Figaró i Tagamanent.
Del Sot de la Figuerassa i fins arribar al corriol de la Serra d'Ombradors el camí va fent baixada suau i molt agraida, combinant rouredes i alzinars amb boscos de pi negre. El problema arriba quan agafem la pista forestal que ens durà cap a Canoves. Odio aquest tros, es fa pesat, etern i és un suplici pels genolls. Sort que aquest tram l'hem fet sense pluja. Aquesta s'esperava a que arribessim a la zona d'avituallament per posar-s'hi novament.

Fongs i molsa
Sortint de Canoves agafem el cami de la Serra que ens durà a Marata i Corró. Ara la pista forestal travessa camps de conrreu i diverses hípiques. Anem saltant de Mas en Mas seguint el perfil de la riera de la Vallsecana i la riera de Carbonell, deixant enrera els masos de Can Julià, Can Serra, Can Mamet, Can Llebrot....El tram de la Riera de Carbonell és ben be, com caminar sobre una pista de gel, el fang i les basses d'aigua fan que el ritme de la marxa vagi a relentí, per la por de caure de lloros a terra. Finalment arribem al parc de Milpins, penúltim avituallament... 

Avituallament de Milpins (4km pel final)
Font
Tornem a trepitjar corriol enfangat que ens durà a la part més antiga de Corrò i les Franqueses, Ara torna a caure de valent, sembla que el temps vulgui fer encara més épica l'arribada a Granollers. Passem per devant de Mas Cardoner amb la seva entrada de plataners... 

Restaurant
Passatge amb plataners
Ara sí, ja trepitjem l'asfalt de Corrò i els carrers de Granollers, fem l'ultima parada a l'Esports Illa i de cap a la seu de la AEG.... cinc-cents metres i finalitzem aquest recorregut. I, val a dir, que per a mi, aquest serà l'ultim cop que realitzi aquesta travessa, l'he fet durant cinc anys i ja es l'hora de deixar-lo correr... 

Entrant a Granollers
Bye bye, s'ha acabat