A prova: Peus de gat Simond

En breu començo una nova singladura. Vull aprendre l'art de pujar en plan Spiderman per les parets. I que millor forma per començar que fer-ho al Rocódrom. I per aquest motiu i com a estri indispensable haig de dur ganes, forçes i ........peus de gat. Per començar he triat les més económiques,
Els peus de gat de la marca Simond modelo Rock, unes sabates de sola resinada i amb formes més aviat rectes pels novells al món de les preses i el rocódrom.

Simond Rock
De moment, i abans d'aventurar-me a l'exterior practicaré al rocódrom del barri d'Horta de Barcelona, l'espai Jove Boca Nord. Unes instal·lacions petites però força atractives. A veure com prova aixó. 

Rocódrom Boca Nord

Montserrat amb una rialla

Que mai ens prenguin l'humor.
De vegades, quan li explico a la meva àvia que he marxat a fer senderisme per Montserrat i que he passat per darrera de la Prenyada, he pujat al cap de l'elefant, i tot això, sota la atenta mirada de la mòmia, no sé perquè però crec que s'ho imagina d'aquesta manera.

100.000 visites, ampliant horitzons

Increíble¡ aquest blog que va començar com una forma de passar el temps s'ha convertit per a mi en un autentic vici. Fa tres anys, en arribar a la xifra dels 10.000 visitants ja vaig flipar però ara, arribar a aquest número no tinc paraules per descriure aixó que sento.

En el decurs del temps he estat temptat moltes vegades a deixar-ho còrrer, a vegades per manca de temps, d'altres per mandra, però sempre he acabat enganxat novament. He rentat la cara del blog moltes vegades i he intentat anar afegint petits canvis, però mantenint sempre la meva esència.


Merci per tots aquells que heu fet un cop d'ull al blog. Es reconfortant i molt agraït veure que hi ha algú a l'altre banda de l'ordinador que perd una miqueta del seu temps llegint les meves entrades.

Video: L'Excalibur català, El Tron de l'Espasa


L'Excalibur català: El Tron de l'espasa

Si es que em dones vida. Una setmana més repeteixo per terres del Bages per pujar a Montserrat, aquest cop però, canvió d'ubicació i pujaré desde Collbató per la Canal del Fra Garí per anar a trobar la agulla del Gat i de baixada anar a veure el Tron de l'Espasa.


Fent us de les paraules d'en Guardiola, si t'aixecas ben d'hora, ben d'hora...... fot un fret de collons. En arribar a Collbató el cotxe marcava tres graus sota cero. Quins collons haver de sortir a la montanya amb aquesta rasca. Sort d'una cafeteria molt agradable on vaig prendre el café abans de començar la ruta per que tornés a tenir rec sanguini a les orelles. 
De seguida surto del poble i em trobo amb la verticalitat del Canal del Fra Garí, que puja ben recte fins un corriol que ens durà cap a la zona de les Garrigoses. El camí és una grimpada constant i ben divertida a trams per esquerdes estretes i feixugues. Val la pena pujar-hi. 


Tram més vertical del Canal del Fra Garí
Després de treure el fetge per la boca arribem a la bifurcació amb el Camí de les Garrigoses, ara, un camí planer amb petits desnivells ens durà fins a la primera fita del día, el Gat. En tant que caminem veiem que el corriol està molt net, netíssim, com una patena, i es que un bon home, veí de Collbato estava netejant el camí, els marges i fitant les bifurcacions. Chapeau¡¡¡ Després, de sobte, una visita inesperada.......

Mareta meva, quines banyes
És maco caminar per aquesta banda, el fet d'anar sortejant canals fa que el joc d'ombres i sol deixi imatges de la muntanya molt xules. M'encanta la perspectiva que donen. Es impresionant. En un "cacho tiempo" raonable arribem al Coll de les Garrigoses i anem a grimpar al Gat. Si abans hem vist al mascle banyut ara, al cim, veiem a la dóna i els fillets..... 

Joc d'ombres
dóna i descendència
Després que la famella em fotés tres o cuatre esbufecs vam tirar pel dret per pujar al cim del Gat. Es de les poques vegades que no li trobo el sentit al nom del cim, un gat? No sé d'on collons treuen el nom, però jo no ho acabo de veure. Quina meravella de visió 360ºC, un espectacle pels ulls. 


Un nou "robado" mirant cap a la Serra del Penitent
Fem una petita baixada després de fer un glop i menjar uns fruits secs per anar a enllaçar amb el Camí de les Bateries que ens durà cap al Pla dels Soldats, per a mí més conegut com el Pla de Sant Miquel (Cruïlla dels camins de Sant Miquel cap al Pla de les Taràntules i el Camí de Salnitre) que ens durà cap a la seguent fita del día. El Tron de l'espasa.


El corriol no es troba gaire marcat, però tampoc presenta gaire problema d'orientació. Si tires cap a la dreta t'en vas a fer punyetes cap al Pas de la Barra i si tiras massa a l'esquerra cauries a les Coves de Salnitre, així que, "to tieso" fent i desfent unes petites grimpades. Hi ha un cartell de "Atenció, perill d'abelles i un petit pas de corda (feu-la servir pel retorn del tron) que us indicaran que aneu pel bon camí. Un cim arrodonit i ple de romaní es el lloc on trobareu el Tron de l'espasa. 


El Tron de l'Espasa.
Ressenya histórica.

"Segons la llegenda, Otger Cataló era un senyor feudal que vivia a la muntanya de Montserrat. Un dia sortí a caçar amb el seu gos Gànguil i, de sobte, va trobar-se un senglar que fugia. Al no tenir temps d'agafar la llança, va intentar matar la béstia amb l'espasa. Però no va aconseguir-ho i de la trompada l'espasa va sortir disparada i es va clavar al terra. Otger no va poder desclavar la seva espasa i va prohibir la cacera fins que no recuperar-la  Van tardar sis dies en aconseguir-ho, concretament des del Dijous Gras fins al Dimecres de Cendra. Ja amb l'espasa a la mà, Otger va revocar l'ordre i les caceres van tornar a la contrada. Aquest turó recorda la llegenda i el lloc on es van produir els fets.




Després d'intentar sense gaire exit treure la espasa del terra i convertir-me així en el nou heroi català desfem el camí per tornar a la cruïlla de camins entre Collbató i el Camí de la Santa Cova. Ara fa baixada, primer serpentejant entre la Serra Llarga i la Cap de les Canals fins arribar a col·locar-nos en paral·lel amb el Torrent de la Salut, que ens durà vora les Coves de Salnitre i, finalment, Collbató 

Camí de les Coves de Salnitre
Ermita de la Salud desde Collbató


Video: Torrent dels Abadals (Castellbell i el Vilar)


Torrent dels Abadals (Castellbell i el Vilar)

No hi ha res millor que fer rutes amb companyia. Anar tot sól està be, però fer-ho amb algú és sempre més atractiu, però, si aquest algú és un gran coneixedor de la zona i, a més a més, és una de les persones que va equipar aquest pas l'alegria i satisfacció és doble.

Nota mental: Collons, semblo el p*** rei al missatge de Nadal

Aquest cop encamino les meves passes cap al municipi del Bages anomentat Castellbell i el Vilar, a poc més de dos km de Monistrol de Montserrat i als peus de la muntanya màgica, vorejada pel Llobregat i amb una infinitat d'atractius que, finas a les hores, desconeixia. Són les vuit del matí quan he quedat amb el meu guia, en Josep Antón, més conegut com l'esgarrapacrestes. Fot un fred de collons, tres sota zero i la rossada matinal convertida en glaç em congela......l'ànima.

Montserrat desde Castellbell i el Vilar
Pont vell de Castellbell i el Vilar amb el turó de la Marquesa de fons
Varem creuar el pont vell en direcció al turó de la Marquesa i varem trencar cap a l'esquerra tot seguint la riba del Llobregat. Collons quin fred. Sort de la conversa que m'anava donant en Josep que m'escalfava els ànims. De seguida vam arribar a una granja un pel destarotada i van accedir al túnel soterrat que passa sota la C55. Cal dur frontal per aquest tram o bé gasteu bateria i tireu de lot del móbil. 

Entrada al túnel sota la C55 imatge de Esgarrapacrestes
En sortir del túnel trobem la primera paret, el Saltant dels Tres Enllosats, una pared equipada amb unes escales de fusta fabricades amb els àntics pals d'alta tensió que hi havía a la zona, Es un primer contacte amb el torrent i ja pots intuïr per on anirà la cosa. Quina paciència va desemvolupar en Josep, cada dos per tres jo estava filmant o tirant fotos. 

Saltant dels Tres Enllosats
Continuem pel dret remontant el torrent i passem per sota del Pont del Solell fins arribar a dos saltants més, el primer, el Ressalt de les Botes d'en Joan, equipat amb unes escales més petites que les primeres, i el segon resalt, anomenat Saltant de la Madrona equipat amb clavilles

Ressalt de les Botes d'en Joan
De seguida i sense cap complicació arribem al Cau del Degotall, una pared amb clavilles i cadena que ens durà cap al Cingle de Sota el Coll i posteriorment pel Pas de la Guineu, punt i final d'aquest tram equipat. El Cau del Degotall es espectacular, llàstima que no sigui un xic més llarg. Un cop dalt val la pena girar-se i veure des del Cingle tot el torrent amb Castellbell de fons.

Cau del Degotall
Cingle sota el Coll
Cingle i pas de la Guineu
Un cop al coll continuem de baixada per pista forestal primer i després per un pas estret on trobem els diferents trams de la V.F. La Cinglera del Resistent, amb trams de K3 a K5. Passat la V.F. un corriol de bosc ens retorna novament a Castellbell i novament passem pel magnífic pont vell.

Blog de l'Esgarrapacrestes. Josep A. Pallàs
Planol del Torrent dels Abadals






Vía Ferrata: Anem pujant de categoria

Finalment m'he decidit!!! s'ha acabat preocupar-me per llogar el material de vía ferrata. La veritat és que sempre he tingut sort i el material llogat era de bona qualitat, però sempre es preferible tenir-ho en propietat. Bàsicament per un tema logístic, sempre patint pel fet de tenir-ho a temps, d'haver de tornar-ho en el dia indicat. Així que, aquests nadals.....


El meu estimat casc tindrà companys a casa per explicar les batalletes a les vies ferratas o canals que vaig pujant. Per completar l'equip he comprat:

Arnés Corax de la casa Peltz encoixinat a la cintura i a les cames amb cuatre cintes portamaterials, el disipador Dynastop de la Rock Empire, amb mosquetons ergonómics i automàtics, la baga de descans de poliamida (12mm x 60cm) de Edelrid i un mosquetó amb sistema Key Lock amb apertura ràpida i tanca de seguretat de la marca Singing Rock

La familia sencera esperant la propera sortida
Fent de la llegenda del meu casc una manera de veure les coses......

"Como una puta cabra"

Video: La Canal amagada o Lucky Txei


La Canal Amagada o Lucky Txei

Per a molts que conec, el parc natural de Sant Llorenç del Munt és conegut per les pujades clàsiques a la Mola, al Montcau o la visita als Obits, peró aquest lloc amaga més d'una sorpresa. En aquest cas, el lloc amagat és, aixó mateix, una canal amagada i preparada amb grapes per grimpar fins a una planuria que ens durà cap a la Mola. Avuí sortim a la Lucky Txei.


Hem deixat el cotxe al parquing de Matadepera, inici del camí dels Monjos que ens portaría cap a la Mola, peró en aquest cas, prenem un corriolet que ens durà cap a la Castellasses de Can Torres. No fa gaire fred i l'aire és força agradable, encara que el millor d'aquest tram és l'absencia de gent. Anem pujant xino xano passant entre els Plecs dels Llibres i el Turó del Gurugú, que ens donarà pas al Mal pas de la Castellassa. 


El barrufet i l'Ovellot al Mal Pas de la Castellassa
Ens endinsem novament entre matolls després de gaudir del Mal Pas i la seva increible caiguda. De seguida arribem a la Bauma de la Castellassa i a les Castellasses de Can Torres, un monolit amb tres agulles impresionant, que fa de mirador natural cap al Sot de Matalonga, el Sot del Sabater i el Muronell.

Gaudint del Sot de Matalonga
Desfem part del camí i anem cap a la Canal Amagada, heu de vigilar, una petita fita de pedra indica el corriol de pujada cap a la Lucky Txei. La pujada, encara de curta durada es collonuda, el terra és ben sec i rellisca de valent. Amb tot i axó arribem a la base de la Canal. Sense paraules.....



Fem sonar la campaneta que hi ha dalt de tot i donem per finalitzada la pujada per la canal. Breu però intensa, molt divertida i dóna molt de joc per fer fotos espectaculars. Som a la Bauma dels Penitents i anem vorejant la serra fins arribar a la zona de la Cova de les Ànimes, on fem un 180 graus i enfilem cap a la Mola pel camí dels Burros. 


Ja divisem La Mola
Aquí si que el camí es converteix en un passeig per les Rambles de Barcelona en hora punta. Una quantitat de senderistes fan i desfan el camí de pujada al restaurant. Un cop dalt, anem al restaurant i fem un café i l'entrepà.
Val a dir, que els preus del restaurant no són precisament assequibles, però, que collons, on trobeu un restaurant a 1000 metres d'alçada i amb la logística més entranyable que hi ha? Així que, senyors, aquestes coses s'han de pagar.