Vídeo Via ferrata Creu de la Roca


Via ferrata: Roca de la Creu (Ribes de Fresser)

Sortideta de dissabte al municipi de Ribes de Fresser (Ripollés) sota la atenta mirada de la Vall de Núria s'aixeca imponent la Roca de la Creu, una muntanya o granófir de 998m que s'enlaire tot just darrera de la església de Santa María de Ribes, convertint-la en icone dels ribetencs. Avuí, però, canviem la forma de la sortida, avuí toca, via ferrata.

Dades de la sortida.

Dificultat global:    K2  Longitud equipada: 220m  Longitud total:  2.20km
Desnivell equipat: 150m  Desnivell total: 218m  Desplomats: 2
Ponts: 3  Inciació: Si  Época de l'any:   Indiferent

Roca de la Creu

Avuí marxem de casa amb un cel que no s'acaba d'obrir, son dos quarts de set i elcel està ben enteranyinat. A mida que avancem amb el cotxe vers la plana de Vic la cosa no acaba de millorar i un bon banc de boira ens acompanya ben bé fins passat Sant Quirze de Besora. En arribar a Ribes de Fresser una hora després parem a esmorçar al Bar Gusi (carrer de la Pedrera 1, 17534 Ribes de Fresser) on les imatges d'en Kilian Jorent i la Núria Picas i les seves aventures ens miren en tant que fem l'esmorçar. 

Interior del Bar Gusi
El día s'ha tornat clar i amb força calor, deixem el cotxe vora l'església de Santa Maria de Ribes i prenem direcció a l'inici de la vía, al damunt del poble. L'aproximació no és més de 10 minuts i es fa tot xino xano pels carrers del poble i pujant unes escales força amagades en un carrer sense sortida. Un xic més enllà ens trobem sota els peus de la Roca de la Creu. 

Santa María de Ribes i la Roca de la Creu
El Rigat al seu pas per Ribes de Fresser
L'Ovellot de Canovelles i el Barrufet d'Eramprunyà
Ara si, a peus de la Roca de la Creu i sota el cartell que indica l'inici de la vía ferrada ens posem l'equip,que, fins ara, duiem penjats a les espatlles. Ens fem la foto de rigor, una forta abraçada i quatre paraules per empaitar-nos amb força cap amunt. 

Iniciem la pujada
Iniciem el primer tram, potser el més vertical. Fem una primera parada a la base del focus que de nit il·lumina el turó de la Creu i comencem a prendre conciéncia que aixó demana de serenor i tranquilitat per pujar. Aquestes coses, encara que són relativament segures, s'han de fer sense presa. Es a dir Keep calm i tira pa'rriba.  

En Barrufet arriban al llum
Tornem a tirar pel dret, la seguent fita és la Creu, on, en teria, s'acaba la primera fase de la vía. En aquest tram, un pel més eixut que no pas l'altre, torno a tenir aquella sensació de neguit, pesigolles a l'estòmac, alegría..... ben be no sabría com definir-ho, però és una sensació meravellosa. En tant que anem pensant on agafar-nos no ens adonem i som arribats a la creu. Quina visió de Ribes i quina alegria més exultant. 



Seiem vora la creu una estoneta per gaudir del lloc, és màgic. Tota Ribes és sota els peus. Aquí ens adonem de la verticalitat del traçat i de lo ben parit que està feta la vía. No manca una sola presa, ni una sola grapa i tot està ubicat amb tota intencionalitat. Meravellós. Darrera nostra, una magnífica estel·lada ens dona pas al segón tram. 
D'aquí es pot veure tot el que queda de vía. El que no es veu és la baixada que hi ha fins el pont nepalí, un pont d'uns tres metres que ens durà cap un altre pujada vertical i novament cap a un pont tibetà. Aquesta part només té un tram més exigent, i es troba després de passar el segon pont on trobem un traçat horitzontal amb una petita panxeta cap al final. 


En Barrufet baixant cap al pont nepalí
L'Ovellot iniciant el tram horitzontal
Encetem aquí el tram final. Tornem a tenir una vista panoràmica de tot el municipi. Només queda una petita pujada en diagonal i el descens cap al pont de mico (o com collons és digui) Aquesta pujada és la més suau, ja que no només pots fer servir les grapes, sinó que es pot anar combinant amb la roca nua. 



Punt i final de la vía ferrada
Passem ara a un tram equipat (que no, vía ferrada) que ens durà per la carena dels estiradors cap al Castell de Segura, combinant trams de roca nua amb boscos alpins de pi i conífera. Un ambient agradable es respira allà dalt i ens permet veure una imatge del Puigmal que, fins ara, mai havía vist. 




Durant tot el camí , i aixó m'he oblidat de dir-ho en un principi, veurem unes marques blaves. Donc un cop finalitzada la vía ferrada com el camí equipat, continuarem resseguint aquests puntets blaus que ens duran novament a Ribes de Fresser. 

Track de la ruta


















Video: Gorg del Moli dels Murris (Les Planes d'Hostoles)



Gorg del Molí del Murri i Castell d'Hostoles

Per tots és reconegut que la Garrotxa té un atractiu especial, amaga infinitat de secrets i llocs realment idílics. D'exemples en trobem a grapats, la Fageda d'en Jordà, el volcà de Santa Margarita, el Croscat, però, de vegades, els tresors més ocults són aquells que tenim devant dels ulls. Aquesta és la sensació amb la que he finalitzat la sortida.


Dades de la sortida:

Distància:   7,00km        Durada:     2h35'         Circular:      Si
    Alç.màx:      654m          Alç.mín:    407m           Dificultat:    1/5    

Dissabte al matí arribem al municipi de les Planes d'Hostoles, a cavall entre Olot i Girona i dintra del parc natural dell volcà de Puig Roig i Sant Marc. Per ser l'hora que és, dos quarts de deu, la temperatura no passa dels 14 graus. Bon senyal pels que sempre tenim calor. Encetem el camí vora el cementiri i caminem per camps de cultiu fins arribar a una roureda inmensa, térbola, humida i molt verda. De seguida sentim l'esclat de l'aigua contra les roques i el còrrer del manantial desfilant cap al primer gorg de la ruta, el Gorg de la Plana.


Gorg de la Plana
Ens quedem una estoneta simplement sentint el brull d'aigua i els ocells que comencen les seves converses piades. Anem tirant amunt per la llera del riu Brugent i anem veient petits salts d'aigua i d'altres gorgs més petites. Els arbres caiguts a la riba, o be de banda a banda del riu fan de ponts improvisats. Sembla que en qualsevol moment una ninfa o un fullet sortirant entre els arbres i la fullarasca.


El riu Brugent
Continuem pel mateix corriol estret i enfangat, ara les bardisses, ortigues i d'altres plantes punxants es fan més evidents. Una petita pujadeta per un lloc relliscós i ups..... ja arribem a l'ultim gorg d'aquest primer tram. El Gorg del Duran i la Resclosa.


Gorg del Duran
Creuem la carretera després de passar per uns camps conrreats i la ermita de la Mare de Déu de la Mercè. Creuem el pont de la torre i enfilem per un camí pedregós per anar a buscar el Castell d'Hostoles. Aquesta pujada em va recordar moltíssim al camí de la Serrica quan vaig pujar al Santuari de Cabrera. No és dificil perdre´s perque el corriol és força evident. A mig camí de la pujada tenim una imatge de les Planes d'Hostoles i de les muntanyes que l'envolten. 


Les Planes d'Hostoles
Continuem pujant pel Serrat de la Solella del Castell, en breu ja veiem la figura esbelta de la seva torre i també la senyera que la vesteix. Tot plegat meravellós. M'agrada veure que s'estan fent treballs de rehabilitació i que han col·locat una escala metàl·lica per accedir a la part superior del castell. D'allà tenim una vista de 360 graus que cauen els collons a terra.

Arribant al Castell d'Hostoles
Sant Feliu de Pallerols als meus peus

Desfem part del camí fins retornar a la sortida del Castell d'Hostoles, El corriol torna a èsser més intuitiu, bàsicament perque si tiressim a banda dreta o esquerra aniriem serrat avall. Hi ha un tram de corda, potser uns 10 metres que és molt divertit. Tot això abans d'arribar a la cruïlla del Serrat del Castell amb el Serrat de la Pineda.  Un cops arribats a la carretera que va de les Planes d'Hostoles a Cogolls (GR83) baixarem un centenar de metres fins arribar al camí que ens durà cap a la meravella del Gorg del Molí del Murri. 

Salt del Moli dels Murris
Sense Paraules
Prenem un corriol, dret com una mala cosa, que puja per la banda dreta del salt d'aigua. Un cop dalt, la visió del gorg i del salt és encara més espectacular. La riera de Cogolls alimenta el caudal d'aigua que cau a plom els tres metres del salt, una mica més enllà, trobem el gorg de Sant Pelegrí. 

Dalt del Salt del Molí dels Murris
Gorg i Salt de Sant Pelegrí
Un cop desfeta la baixada tornem a prendre la carretera anterior que ens durà fins al cementiri de les Planes d'Hostoles on hem deixat el cotxe. 
Track de la ruta










Video: Albarda Castellana i cim de Sant Jeroni


L'Albarda Castellana i Sant Jeroni. Montserrat

Un cop més sortideta de Dissabte a la muntanya que em té el cor robat. Tornem a Montserrat, encara que aquesta vegada deixaré a banda la visita a les ermites i em dedicaré a "conquerir" dos cims espectaculars, el primer, l'Albarda Castellana, amb els seus 1177m (Sostre comarcal del Baix Llobregat) i Sant Jeroni amb els seus 1236m (sostre comarcal del Bages i l'Anoia)

Dades de la sortida:

Distància:      13.50km      Durada:    4h50'        Circular:       Si
Alç.màx:       1236m         Alç.min:   750m        Dificultat:     2/5

Són les set del matí quan creuem el conjunt monàstic per anar a buscar el ja familiar camí de Sant Miquel que ens durà cap al Pla de les Tarantules. La veritat es que podria haver agafat el funicular, però em fa una mandra haver d'esperar a que engegui que prefereixo pujar a peu. Fem una primera parada a la ja mítica Creu de Sant Miquel, sempre és un plaer veure la abadia des del mirador privilegiat.

Creu de Sant Miquel
Passant pel devant de la ermita de Sant Miquel i tirant cap a la bassa d'aigua l'aire fresquet que puja per la Cap de les Canals ens dona vida, són dos quarts de vuit i per a mi la calor apreta en excés. Anem remuntant xino-xano el camí asfaltat que ens durà al Pla de les Taràntules. A mitja pujada veig la Creu dels Escolans, visitada recentment. 

Creu dels Escolans
Continuem fent vía per la pista asfaltada. El perfil després del segon revolt deixa d'encabronar-se i comença a planejar tot just uns centenars de metres abans d'arribar al Pla de les Taràntules, estació superior del funicular de Sant Joan. En un racó on els arbres desapareixen tenim la visió de tres ermites, Sant Joan, Sant Onofre i Sant Jaume. 

Sant Joan, Sant Onofre i Sant Jaume
Pla de les Taràntules
Quin plaer¡ Feia temps que no arribava al Pla i no hi ha ningú, cero sorolls, cero crits.... només pau, tranquilitat i dos capullos que no tenen cap altre cosa a fer que patejar montanyes un Dissabte pel matí. Anem a buscar el "Camí nou de Sant Jeroni" que ens durà plàcidament cap a les fites d'avuí, és a dir, cap a la Albarda Castellana i el cim de Sant Jeroni

Que miras, capullo
El nostre destí
Avuí no ens aturem gaire al Mirador de les Paparres, fot aire i és gélid, així que preferim ser sota l'aixopluc dels arbres que ens trobem pel cami nou. Arribats a la fita toca fer cami per l'agulla que ens durà a la Albarda Castellana, que amb els seus 1167  metres es converteix amb el sostre comarcal del Baix Llobregat. El camí corriola sota bosc fins arribar a les esquerdes que ens duran al cim. 

Cim Albarda Castellana
L'Ovellot de Canovelles (jo) a l'Albarda Castellana
El Barrufet d'Eramprunyà al mugronet del cim
Desfem el camí despres de gaudir del paisatge, però l'aire que fot no ens deixar ser-hi massa estona, un cop d'aire i anem a fer punyetes cim avall, així que marxem cap al cami de Sant Jeroni. En poc més de cinc minuts arribem a la base del seguent cim. Ens aturem a la ermita de Sant Jeroni, lletja com un pecat i fem un mos. 

Ermita de Sant Jeroni
A la ermita ens adonem que la gent és molt marrana, per no dir una paraula més forta. Enfilem cami cap al cim. Ara si, un munt d'escales ens duràn cap allà. Escales i més escales, vent i més vent. Passem pel mirador de Mossen Cinto Verdaguer i enfilem els ultims esglaons...... Ja som al cim

Cap a dalt
L'Ovellot al cim de Sant Jeroni
El Barrufet..... pensant???
Desfem el tram d'esvales fins la cruïlla amb el cami vell de Sant Jeroni, La baixada la fem cagant llets, com si ens perseguís algú, la veritat es que les cames marxen soles. La baixada cap al monastir és molt agraida. Boscos ben farcits i una ombra increible mitigan la calor que fa, i només són les onze del matí. En breu arribem al Pla dels Ocells on puc fer una foto ben representativa del Pla. 

Toca desfer el camí
Queda clar on som, no?
Agafem el camí de les escales dels pobres, riuades de gent pujan ara cap a Sant Jeroni. Inconscients¡¡¡ Amb la calor que comença a apretar. La visió del monastir ens anima i sabem que en breu donarem per finalitzada la sortida. 

Abadía i final de ruta